cjastenâr  cjas|te|nâr  [AF, TS]

  1. s.m. bot.com., marang. (var.) viôt cjastinâr a Blancjade e jere un gatul di strade che e leave pes curtis, sot Cjampeon, l'ultin borc di Biliris cun Samardencje. E lave sù sot cjastenârs di mil agns, tra fratis, baraçs e cincinariis (Meni Ucel, I colaçs); prin di lâ jù pal bosc scûr di cjastenârs si sin fermâts (Pieri Menis, Il cuader de none)