baite  /bà-/  bai|te  [CO]

  1. s.f. cjase semplice di len, in câs cuntun basament di piere, fate par stâ di Istât a lavorâ tal bosc o tai prâts e par tignî dentri imprescj, lens, fen, bestiis e v.i., o ancje par stâ dut l'anintuna baita, jù pal troi dal cjascjel che menava tal Panavis, viveva un 'sovin clamât Pieri parussula, che saveva maestrâ ogni sorta di ussei (Ranieri Mario Cossâr, Il sun da la contessina); i paîs dal Nord, là che la nêf e tapone i peçs e là che i lôfs triscj a muerin scjafoiâts tal bosc; là che si cjatin baitis cussì bielis che a semein cjasutis di pipinis (Riedo Pup, I furlans e i muarts)
    Cfr. casere , cjason , stali , malghe
    1. costruzion de stesse sorte mudade in ambient, buteghe e v.i."Che al sinti, se propit i ten, parcè no lino a Pontis? Al è a un tîr di sclope e sore il paîs e je une baite là che a fasin la trute cul vin. Al coste pôc e il pes lu pescjin sul moment" (Alan Brusini, Gian Paolo Linda, I forescj)