venc  /-è-/  venc  [AF]

  1. s.m. bachete di vencjâr doprade par leâ vîts o par fâ zeis, cossis, cjadreis e v.i.al torne dongje il famei che al dislace une mane di vencs e al lee un vidiç pleât a bandon (Maria Forte, La tiere di Lansing); a jerin lis stalis pe file, dulà che la int dal curtîl e dal circondari si dave dongje a stâ sù dopo cene, lis feminis filant la lane di piore, gucjant e mendant, i oms a fâ zeis cui vencs e une pipade (Ivano Urli, In file); al sta a sintîmi sentât su di une cjadree di vencs (Sandri Di Suald, Ah! la provincie)
    1. (ancje fig.) in metaforis o paragons par dî alc o cdn. che si môf e si plee cun facilitâtalt e dret che si stuarzeve come un venc, legri e fuart che no i faseve pôre nissune fadie (Pieri Menis, Sul agâr)
    2. (ancje fig.) in metaforis o paragons par dî alc che al è une vore amârcjatâsi in face ae realtât che, par cualchidun, e sarès stade dolce tant che la mîl e, par altris, mare tant che i vencs (Roberto Ongaro, Il muc)