tiessidure  /-ù-/  tie|ssi|du|re  [AF]

  1. s.f. ativitât artesanâl o industriâl di fâ tiessûtslis industriis furlanis in chê volte a jerin la lavorazion dal ram, la tiessidure de sede e la fabriche di tele (Pierluigi Visintin, Friûl e furlans te Histoire de ma vie di Giacomo Casanova)
    Var. cjessidure
  2. s.f. struture di un tiessût, complès des carateristichis che a derivin de maniere che al è stât fat i poiarin denant dôs piecis cul stes dissen, de stesse lane e tiessidure, ma, une sul grîs e une sul nole (Roberto Ongaro, Cretevierte)
  3. s.f. implant pe produzion di tiessûtsla tiessidure mecaniche di Rorai cun fuarce motorie a aghe e lavore i filâts che a vegnin dal Stabiliment di Tor (Adrian Cescje, Liniis di storie sociâl e economiche dal Friûl 1500 - 1800); i tiessidôrs, dispès, a jerin cussì zelôs dai lôr cuaders, che a vevin dentri i segrets dal mistîr, che sai puartavin daûr ancje cuant che a emigravin par impastanâ gnovis tiessiduris (Erika Adami, Cjargne, tiere di tiessidôrs)
  4. s.f. (fig.) il fâ sucedi dinamichis complessisla trame di chê tiessidure di inutilis tristeriis e tacave a mostrâ la urdidure (Roberto Ongaro, Il muc)
  5. s.f. (fig.) complès des carateristichis struturâls e formâls di alc, soredut se al è componût di plui elements che si incrosin o cumbininl'Ariul, cu lis plenis de ploie o l'intric sut dai siei claps, i lens indarintâts e la tiessidure de cise, al jere un bon confin (Maria Forte, La aghe dal Ariul)