sdenteât
sden|te|ât
[CO]
-
adi., s.m.
che, cui che i mancjin dincj:
al strenzeve i lavris che i lavin indentri te bocje sdenteade (Pieri Somede dai Marcs, Il gno prin mestri);
gobo, sdenteât, plen di grispis, di plaiis e, soredut, sporc, cragnôs di no podê viodi (Raffaele Serafini, Soreli jevât a mont)
Sin. disdenteât
-
adi.
ancje di alc, che i mancjin elements a ponte o che a puedin someâ dincj:
mûrs sclapâts e scûrs cun maglis di cjalin, lastris rotis, une linde sdenteade, paviments e sofits di len sbusâts (Pieri Menis, Lis çuculis dal Gjigjo);
cuatri vilanats cjochelis cun forcjis sdenteadis e sesolis dispontadis (Alviero Negro, Strumîrs e Çambarlans)