noglâr  no|glâr  [AF]

  1. s.m. arbossit che al fâs lis nolis, lat. sient. Corylus avellanaplanc a planc la fumate e sparìs: / traviars i çamers e i noglârs de tese, / lustre la mont di Resie e comparìs (Enrico Fruch, Oselande); un riul che al coreve cisicant sot lis cisis dai noglârs (Pieri Menis, Chei di Muraie)
    Var. noseglere , noselâr
    1. len di chê plantealore si fermave abàs dal Çuc dai Pins cul so baston di noglâr lavorât (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve); intune cocjete di noglâr, ingrumât sot di une imbutide discuside, al tirave la beche il malât (Pieri Somede dai Marcs, Dure leç)