martars  /mà-/  mar|tars  [FO]

  1. s.m. seconde dì de setemane, tra lunis e miercusun martars Jacum, come simpri, al rivà a fâ marcjât a Codroip. Zornade flape: pocje int in zîr, cualchidun a domandâ e nissun a comprâ (Angelo Covazzi, Baratâ); tal martars, sore sere, al veve spietât che Lilie e tornàs a cjase. Daspò al veve cjamâts siarament e imprescj sul triciclo e al jere jentrât tal curtîl di jê (Gianni Gregoricchio, Lilie)
    Var. martis
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • cuant che al plûf il prin martars di lune, no si à sec plui par chê lune
  • di ogni dì al ven Nadâl e di martars Carnevâl, di joibe a ven la Sense: a son ducj mats cui che le pense
  • se al è bon timp il prin martars di lune, al è bon timp dute la lune