imbrenâ  im|bre|nâ  [CO]

  1. v.tr. meti lis brenis a un animâlFerucio al veve za imbrenât il cjaval par lâ te Sesarute a cjamâ il fen (Nello Malisano, Une disgracie); jo o ai redinis e cjavecis di imbrenâ ducj i siei cjavai (Alviero Negro, La tampiestade di Rivignan)
  2. v.tr. (fig.) tignî fer, blocâ, ancje no cun brenisal sgjarpedâ cui pîts, cirint di jevâ sù, ma l'infermîr al fo pront a imbrenâlu li (Amedeo Giacomini, Tal ospedâl)
  3. v.tr. [TS] idraul. costruî une bariere cun grancj blocs di piere intal jet di un flum par limitâ la erosion dai arzins e il traspuart dai detrîts
  4. v.tr. (fig.) tignî controlât, rivâ a indreçâ, a stratignî, a limitâ e v.i.il guvier al marche la dibisugne di un control dal lavôr di judiçs […], ma […] la oposizion e intraviôt il tentatîf di imbrenâ la lôr libertât (Barbara Cinausero, La justizie e je propit compagne par ducj)