imbarî
im|ba|rî
[CO]
-
v.intr.
di plante, meti jù lidrîs fissis e butâ fûr fros o menadis fissis:
[la jerbe] e sint la Primevere / si sfuarce di imbarî (Zaneto, Ladric: sperance uniche);
sverdeie il forment, / tes solçs l’imbarìs (Argeo, Zirant te fumate)
Sin. imbarîsi
-
v.intr.
(fig.)
ancje di alc che nol sedi une plante, ancje di alc di astrat, cjapâ fuarce, infondâsi, slargjâsi:
si meteve simpri vulintîr a fevelâ di agn indaûr, de sô vite di soldât. I someave cussì, rivivint chei timps, di no lassâju imbarî ta la anime a mat vie (Pieri Menis, Sul agâr)
Sin. imbarîsi
-
v.tr.
fâ che une o plui plantis a cjapin, che a metin jù lidrîs e che a menin:
[...] la tiare sgrisulade / che di sere simpri e spiete la rosade / par imbarî atris lidrîs (Elsa Buiese, Tasint peraulis smenteadis)
Cfr. imbarâ
-
v.tr.
(fig.)
jemplâ in maniere fisse, platâ o velâ jessint fis:
la fumate e imbarive i ferâi dal paîs che al someave un presepi (Alan Brusini, Par stradis lungjis)