imbarî  im|ba|rî  [CO]

  1. v.intr. di plante, meti jù lidrîs fissis e butâ fûr fros o menadis fissis[la jerbe] e sint la Primevere / si sfuarce di imbarî (Zaneto, Ladric: sperance uniche); sverdeie il forment, / tes solçs l’imbarìs (Argeo, Zirant te fumate)
    Sin. imbarîsi
  2. v.intr. (fig.) ancje di alc che nol sedi une plante, ancje di alc di astrat, cjapâ fuarce, infondâsi, slargjâsisi meteve simpri vulintîr a fevelâ di agn indaûr, de sô vite di soldât. I someave cussì, rivivint chei timps, di no lassâju imbarî ta la anime a mat vie (Pieri Menis, Sul agâr)
    Sin. imbarîsi
  3. v.tr. fâ che une o plui plantis a cjapin, che a metin jù lidrîs e che a menin[...] la tiare sgrisulade / che di sere simpri e spiete la rosade / par imbarî atris lidrîs (Elsa Buiese, Tasint peraulis smenteadis)
    Cfr. imbarâ
  4. v.tr. (fig.) jemplâ in maniere fisse, platâ o velâ jessint fisla fumate e imbarive i ferâi dal paîs che al someave un presepi (Alan Brusini, Par stradis lungjis)
Cul patrocini di
Universitât dal Friûl