imbarî  im|ba|rî  [CO]

  1. v.intr. di plante, meti jù lidrîs fissis e butâ fûr fros o menadis fissis:  [la jerbe] e sint la Primevere / si sfuarce di imbarî (Zaneto, Ladric: sperance uniche); sverdeie il forment, / tes solçs l’imbarìs (Argeo, Zirant te fumate)
    Sin. imbarîsi
  2. v.intr. (fig.) ancje di alc che nol sedi une plante, ancje di alc di astrat, cjapâ fuarce, infondâsi, slargjâsi:  si meteve simpri vulintîr a fevelâ di agn indaûr, de sô vite di soldât. I someave cussì, rivivint chei timps, di no lassâju imbarî ta la anime a mat vie (Pieri Menis, Sul agâr)
    Sin. imbarîsi
  3. v.tr. fâ che une o plui plantis a cjapin, che a metin jù lidrîs e che a menin:  [...] la tiare sgrisulade / che di sere simpri e spiete la rosade / par imbarî atris lidrîs (Elsa Buiese, Tasint peraulis smenteadis)
    Cfr. imbarâ
  4. v.tr. (fig.) jemplâ in maniere fisse, platâ o velâ jessint fis:  la fumate e imbarive i ferâi dal paîs che al someave un presepi (Alan Brusini, Par stradis lungjis)
Cul patrocini di
Universitât dal Friûl