falcet /-èt/ fal|cet [AF]
-
s.m.
imprest di contadins cuntun mani lunc di len, di podê cjapâ cun dôs mans, e insom une lame lungje e fine, doprât pal plui par seâ jerbe:
ducj in premure a scuinderin lis forcjis, i falcets, lis sapis sot dai côi dal fen [par che no ur traès la saete] (Pieri Somede dai Marcs, La bissebove);
ti viôt 'Sefon che al leve sù pal ronc cul falcet su la schene e la côt (Alan Brusini, Amîs come prime)
Sin. falç , falçut
Cfr. sesule , mantie , cruchigne , falçâr- ancje in riferiment dome ae lame di metal di chel imprest: si sente da pît il bearç, daprûf des batadoriis e li al tache a bati falcets (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini); e lave ancje jê tal cjamp a judâ so pari che al dave di côt al falcet (Maria Forte, La fie çuete)
- (ancje fig.) tant che simbul di alc che al see, che al taie, che al fâs murî, in particolâr tant che atribût de personalizazion de muart: la muart e jere passade cul falcet là jù de volte e lis maris a tremin dome a sintîle a passâ ae lontane: al podeve sei un altri, il lôr, il gno (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
- a sant Barnabà il falcet tal pra
- cuant che la Mariane e à il cjapiel, met jù il falcet e cjol sù il ristiel