disvuedâsi dis|vue|dâ|si [CO]
-
v.pron.intr.
deventâ vueit, cence contignût, sedi materiâl che imateriâl:
no si sintive un chic, come se il mont, par magjie, si fos disvuedât (Pieri Menis, Il miracul dal plevan di Trep);
il cjâf si disvuedave di ogni pinsîr (Gianni Gregoricchio, Trê feminis)
Var. disvueidâsi , disvueitâsi , disvuitâsi - v.pron.tr. disvuedâ alc di se stes o par se stes
- se e ves di vignî la murie dai stupits, si disvuedarès il mont