disfueâsi
dis|fue|â|si
[CO]
-
v.pron.intr.
pierdi lis fueis:
i lens e lis vîts si disfueavin in chel seon discjadenât e la tampieste e saltave a pitinton dai cops ai curtîi (Maria Forte, La rive di Sant Pieri)
Sin. sfueâsi
Var. disfoiâsi
, disfueiâsi
-
pierdi i sfueis
-
pierdi tocs larcs e sutîi
-
v.pron.intr.
(fig.)
disfâsi, pierdi elements, disvilupâsi, passâ e v.i. un pôc par volte:
lavorâ cun so fradi come vuê ogni dì e fâ une tabaiade sui peteçs de zornade, lassant che la vite si disfuei, cuiete come la aghe di un lât, sul so jessi, sence chel businâ che al tormente il presint (Nadia Pauluzzo, Il bintar)