creditôr  cre|di|tôr  [CO]

  1. adi., s.m. che, cui che al à di vê bêçs par vie che ju veve prestâts o par vie che nol è ancjemò stât paiât par un ben za vendût o par un servizi za dâtgji convignì colâ ne lis sgrifis dei usuraris. […] La tiara, mâl coltada, mâl lavorada, a rindè sempri mancul. I creditôrs scomençarin a fâ plovi lis petizions (Federigo Comelli, Il me paîs); a tignivin la massarie par sintîsi a dî «siore contesse»: ma intant i creditôrs a cressevin di numar, lis bancjis a vevin ipotecât dute la sostance (Pieri Somede dai Marcs, Une butule verde)