ciclamin  /-ìn/  ci|cla|min  [CO]

  1. s.m. non gjeneric di plantis erbaciis de famee des Primulaciis, in particolâr in riferiment aes speciis salvadiis endemichis in Friûl, lat. sient. Cyclamen purpurascens e Cyclamen hederifolium, ma ancje in riferiment a altris speciis e varietâts dumiesteadis, cun rosis di colôr che al va dal blanc al violee co va jù il soreli e ti fâs sens / il murî de zornade tal cjanâl / e i ciclamins cuviarzin biel avuâl / la maserie, ti vegnin ad a ments, / che no tu sâs ni parcè ni cemût, / i afiets lontans de prime zoventût (Enrico Fruch, Par un mac di ciclamins); a cjaminavin sot dai puartis, devant des feminis che a vendevin rosis, frescjis e tai vâs, dutun fis su lis bancarelis. "Ûstu vê un ciclamin? chest blanc chi?" "No graziis, o ai biel tantis plantis di stâur daûr" (Jolanda Mazzon, Fûr di timp)
    Sin. pampurcin , viole di mont ipon.
    1. rose di chê plantela aga, i crets, li lavini blancji, il vert magri dai pradissuts, il sanganiçâ dai ciclamins e dai garofai salvadis (Novella Cantarutti, Stradi pa la val da la Miduna)