cesaron  /-òn/  ce|sa|ron  [CO, TS]

  1. s.m. bot.com. plante anuâl che e prodûs liùms che a son la sô semence, di forme plui o mancul sferiche e di colôr vert, lat. sient. Lathyrus oleraceus o Pisum sativumogni cjase, in Friûl, e veve un ortut, o plui grant o plui piçul. E chel al jere il zardin dai puars. Plen di vuaìnis, di cesarons, di lidric, di patatis, di cudumars, di savôrs… e di spaleris di vîts (Riedo Pup, I furlans e il zardin); "Siôr paron lu cîr la parone." "Dulà ise?" "Tal ort tor dai strops dai cesarons" (Bruno Paolo Pellarini, L'anel striât)
    Var. bisar
    1. gastr. semence di chê plante, mangjade tant che liùme intant i rîs cui cesarons e si disfredin (Giovanni Gortani, A la sagre di Mion); [lis sepis] a son buinis sei chês grandis che chês piçulis e par cheste ocasion o provarìn a preparâlis cui cesarons (Lucian Verone, Sepis cui cesarons)