cator
/-òr/
ca|tor
[CO, TS]
-
s.m.
ornit.com.
uciel de famee dai Fasianidis, cun plumis grisis maronitis, smursiei e cuel blancs sul denant cun ôr scûr, caraterizât di une schirie di riis blancjis e neris in bande dal pet e de panze, cun bec e çatis rossis, lat. sient. Alectoris graeca:
[il cjan] al à tirât via un peç indenant fin dulà che al è un pin dispedât sora la lavina: al era il cator che al si è levât svualant (Novella Cantarutti, Sacrup);
no son jeurs, no son pernîs, / no son cuaiis, cators no son, / che di front a chel salvadi [la piçocje] / puedin rezi il paragon (Emilio Sartorelli, La piçocje)
Var. cotor