bussade  /-à-/  bu|ssa|de  [AF]

  1. s.f. at di afiet o di amôr o passion fat poiant i lavris su la bocje o su la muse o su lis mans o su altri di cdn. o su alcLissandri al veve judât Rufine a meti un pôc in ordin, po, cuntune bussade lizere sul cerneli, le veve lassade e al jere partît par Udin (Franca Mainardis, Il sium di Lissandri); un inamorât si vise di ducj i particolârs e al sint ancjemò il sgrisul de prime strente e de prime bussade (Antoni Beline, Sant Jacum, là che al finìs il mont); e fo une bussade dolce in prin, ma che e deventà simpri plui infogade e convulsive (Roberto Ongaro, Il muc)
    Sin. busson
  2. s.f. [TS] lit. at rituâl li che la crôs di une glesie e ven puartade a tocjâ la crôs di une altre glesie plui impuartanteune a la volte lis crôs clamadis si fasevin indevant fintremai su la puarte de glesie e si disbassavin a tocjâ intune bussade simboliche la Crôs grande de glesie mari (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
    Sin. bussade des crôs
Polirematichis e espressions idiomatichis