bussâ  bu|ssâ  [FO]

  1. v.tr. tocjâ cui lavris, tant che segnâl di amôr, afiet, salût, devozion e v.i.lui al veve un fâ civilin e i bussave la man tignintje a pene poiade su la sô (Roberto Ongaro, Il muc); so pari e sô mari a jerin lâts ancje lôr cun Diu, durant la vuere, un daûr l'altri, cence che al ves podût saludâju, bussâju pe ultime volte (Pieri Menis, Sul agâr); mê mari no veve plui lagrimis: mi à bussât sul cerneli e mi à dite di stâ atent (Alan Brusini, La cartuline); i fornasîrs, prin di jentrâ [in glesie] a bussavin il Crist su la puarte e si segnavin, come che a viodevin a fâ i paisans (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
    1. dâ une bussade plui passionâl no dome cui lavrisFermin te à za brincade a bracecuel e […] i busse la bocje che si dismole a planc a planc te bussade (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve); i butâ i braçs intor dal cuel e lu bussà cemût che no veve mai fat prin (Gianni Gregoricchio, Trê feminis)
  2. v.tr. di bestie dumiestie, sfreolâ il music o lecâ par afietmame… mame… viôt il cjan ce che mi busse… o sin za amîs, mame… (Pieri Somede dai Marcs, Ta la ombre dal santuari)
  3. v.tr. [CO, TS] lit. des crôs puartadis in procession, svicinâsi ae crôs de glesie maricui che al puarte la crôs al rispuint "I sei achì" e si svicine a bussâ [cu la sô crôs] la crôs da Plêf Mari di S. Pieri (Marta Vezzi, Fieste de Sense te Plêf Mari di S. Pieri )
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • beât chel che al po bussâ il Crist di bessôl
  • il prin al busse e imbrace, il secont nice e fasse, il tierç an il malan e la malepasche