boscadôr  bos|ca|dôr  [AF]

  1. s.m. cui che di mistîr al taie lens tai boscsfinide la vuere, i fîs tornâts a cjatarin la cjase brusade […] bêçs no 'nd ere, cussì a larin a fâ i boscadôrs in France (Jolanda Mazzon, La Grande); il mio frut, in gracie di altris doi fîs dal boscadôr, al à parât dongje dut chel grum di stielis che e vedês parmìs il mûr (Catarine Percude, La fuiace de Madone); la stagjon e jere dure, / fra menaus e boscadôrs (Ercole Carletti, Mont di Crôs)
    Sin. boschîr
    Var. boscjadôr