borghesan  /-àn/  bor|ghe|san  [CO]

  1. s.m. cui che al vîf intun borc, soredut cui che al vîf tal stes borc di cdn. altricuant che e faseve une vacje i umign lenti intor, i borghesans, a si davin une man (Bepi Zampar, Canais di taviele); nissun lu viodeve: al stave simpri te cjamare e no i plaseve di cjatâsi ni cun parincj ni cun borghesans (Pieri Menis, Il fi de Rosse); "Ma inalore lui al cognòs mio pari, siôr Zaneto Farusse!…" "Pardie!… E sin borghesans!" (Arturo Feruglio, L'ultin di carnevâl là di Plet)
    Cfr. paisan
  2. s.m. cui che al vîf intun borc, di citât o di paîs avonde grues, e che al è de basse borghesielà di siôr Gustin si cjatavin ogni dì une dozene di fruts. Fîs di ustîrs, di casulins, di borghesans (Arturo Feruglio, I stivâi di Zuan Batiste)