bisiac
/-àc/
bi|siac
[CO]
-
adi.
de Bisiacarie, dal teritori jenfri il bas Lusinç e il Timau
-
adi., s.m.
che, cui che al è nassût o che al è a stâ in Bisiacarie, tal teritori jenfri il bas Lusinç e il Timau:
ai ladrons da la Magnissa ju clamavin bisiacs, parsè jara int che si platava di dì tai paîs di Turiac, di Pieris, di Bean, di Sant Pieri (Ranieri Mario Cossâr, Il luminut da la Madona);
grops di storia e di lienda, grops di popui; / a gjespui a tornin i furlans tal splan / i slovens sù pa valadis / i bisiacs banda al mâr (Celso Macôr, Psalm)
-
adi., s.m.
[CO, TS]
ling.
varietât venite tipiche de Bisiacarie, cun caratars arcaics aromai intacâts di formis di fate triestine:
spartîts, regjistrazions e tescj di cjantis par bisiac (Redazion Patrie dal Friûl, Musiche corâl di autôr par bisiac)