benefatôr be|ne|fa|tôr [CO]
- s.m. cui che al fâs dal ben a cdn. altri, soredut par altruisim: cui benedìs il so benefatôr (Pieri Çorut, La gnot dei muarts); pre Checo Placerean, un dai grancj inteletuâi e benefatôrs dal Friûl, al diseve che il Friûl al à di saltâ fûr dal taramot cul cjâf, vadì cu la Universitât (Antoni Beline, La vocazion dal cjâf)