belancîr be|lan|cîr [CO, TS]
- s.m. mec. toc di machinari articolât cun altris tocs in plui ponts, un plui o mancul tal mieç e un par ogni estremitât: motôrs di 500 cc a 4 timps supercuadri, cun astis e belancîrs cun lubrificazion a pierdite di vueli (Davide Francescutti, Marama Toyo, l'istrian che al amave il speedway)