avon1
/-òn/
a|von
[CO, TS]
-
s.m.
entom.com.
inset de famee dai Apidis, plui grues, taront e pelôs des âfs, pal solit des speciis Bombus terrestris o Xylocopa violacea o Xylocopa iris:
un avon l'entre imburît / te mê stanze pal balcon; / al visite sît par sît / cuntun fâ di vêr paron. / Al mi zire tor ator / par denant e par daûr, po si acuarç di cualchi flôr / piturât ca e là sul mûr / e i va dongje; si inrabie, / al si incjante, al reste inciart (Emilio Nardini, Visite e invît)
Sin. grifon
-
s.m.
entom.com.
esemplâr di âf di ses masculin:
ju à puartâts dongje lis cjasutis des âfs e ur à sclarît ce maniere fâ e che i avons a son plui grancj des âfs e no fasin la mîl (AAVV, Sul florî)
-
s.m.
entom.com.
inset che si somee cu la jespe, plui grues e agressîf, lat. sient. Vespa crabro:
ducj a petin un trim, viodint a svolâ fûr businant un avon (Luigi Gortani, Il Deu di Cjargne)
Sin. calavron
, grivon
-
s.m.
(fig.)
spasimant, om o fantat che al cîr di concuistâ une femine o une fantate:
"A ce fâ vegnino, par esempli, tancj avons a fâti la ronde?" (Anute Fabris, A passe la scalmane);
"Cuissà cetancj avons che i burlavin intor?" (Maria Forte, Cjase di Dalban)
Sin. moscjon